Jordi Rams

 

 

Quinze poemes

 

 

VIDRES

 

Sóc a l’altra banda del vidre

veig la fornera posant a punt l’aparador:

fem el pa amb la massa del dia anterior.

Nosaltres atuïm la pastada i recollim reunions

d’abstemis totals. Són visions,

les imatges del pas per l’eternitat,

la constància, la fe notarial

d’allò que ha estat irremeiablement donat

i que no canviarà ni que us hi entossudiu.

Mort el gos, morta la ràbia

i la memòria perdurant, encara que sigui només,

per donar feina a la psiquiatria.

 

 

BEDUÍ

 

La paret verd moc del vell vàter

té una esquerda en una rajola

i descriu una forma capriciosa

que sembla un beduí fugint.

La porta del balcó,

la balustrada mai pintada,

la rovellada reixa,

quines històries contarien

del vell carrer Olivera

si fossin possibles de traduir.

L’ànima d’una casa antiga

conté més atributs per ella sola

que si volguéssiu aplegar

totes les dels seus primers habitants.

 

 

ESPARDENYES

 

En Pep Castells sostenia la teoria

que calia mullar bé les espardenyes

al mar per fer-les perdurables.

Que se li endurien sí que és veritat,

però... no ho sé, no en sé més certesa.

Quan l’espart comença d’esfilagarsar-se

és que ja heu fet tot el camí conegut,

us toca retirada (a vós i al vehicle).

Heus aquí la moral de les faules,

no hi ha derrota més dolorosa

que la infligida pels elements adversos.

Un matí et lleves i tens la provada convicció

que mai cap demostració pacífica

ha llevat cap poble d’un govern imposat.

 

 

SANT PERE DE LA CADIRETA

 

Fa vint anys que ens vam mudar aquí,

em dius de cop i volta.

Tu portes el control de tots els fets,

jo mai no sé a l’any que sóc

ni quan van passar les coses.

Ara que em poses el temps per davant

puc pensar amb més mesura

tot allò que hem passat plegats

i que ha valgut la pena de viure.

El gat del veí passa la maroma

pel vèrtex de la tanca del carrer

desafiant tota lògica humana;

nosaltres el mirem com si fos fàcil.

 

 

COM AVUI

 

Ho recordes? A Veneçuela

hi havia una paret enderrocada

que doblava l’espai antic

en una sola cambra.

La ratlla divisòria mai més enrajolada

era coberta per una estora barata

i al costat un aparell connectat de poc

feia sonar la Missa de la coronació

d’un primer CD, interminablement.

Tu abandonaves els quefers més preuats

per mitja hora, estirada en tres quarts,

d’aquest espai desanimat moments abans.

Tot el temps s’escolava sense pensar,

les nostres proeses captives d’un instant,

tot el món plegat en una impagable

mirada, la pregona tendresa del cos donat

s’esllanguia dins la tarda, com avui,

temps present enllà del temps reculat,

com avui, per damunt de la tramuntana serena

de nostres vides robades d’aquelles hores,

com avui, al moll d’un port de salvament.

Ho recordes i només per la memòria d’ara

paguen la pena tantes ventades atzaroses

del destí, com el d’avui.

 

 

A LA CUINA

 

M’agrada desgranar els pèsols assegut

a la cuina

i que tu vinguis solidàriament

i m’acompanyis.

Ja sé que picaràs

els més petits i tendres

perquè t’agraden crus;

i jo protestaré

perquè puguis ofendre’t.

Que bé que estic

quan llevo de l’escarxofa pilosa

la part central,

i capolo la ceba

i ho preparo tot per fer estofat

mentre tu em mires.

No voldria res més ara

que desgranar i desgranar

contemplant-nos mútuament

asseguts amb un bol al davant nostre.

 

 

CAPÍTOLS

 

La mà que em dónes

me la prenc com a meva;

el bes que em llances,

caço al vol per nodrir-me

del penúltim capítol

que ha de venir.

Enterrades les cendres

d’aquell desig pregon,

ja som a les envistes

d’un amor més ardent

que ens arriba proper,

que ens abrusa millor:

veig el cap d’un infant

que s’obre pas,

que demana cridant

l’espai que estem deixant.

 

 

AMOR VISCUT

 

Sota del gros til·ler m’assec

pres per la mandra postprandial

(que tu diries).

Fressa: la piuladissa dels ocells

i aquest avió que ara passa distant;

i la constant caiguda de flors seques

que omplirà la camisa descordada

de pessigolles volants i formigues,

les feineres, que no saben repòs.

Així la via de l’amor viscut

que es dóna com no es donen les costures

i que es vincla com es conforma l’arbre,

no es deté com la brolla de la capça

ni el voldria diferent, avar com sóc

de la terra volguda,

de l’afecte sentit.

Lluita el vent i jo lluito

i perseverem tots

en una sola feina.

 

 

DIARI

 

Passes els fulls del diari d’avui

mentre una motocicleta llunyana

refà la sinuosa carretera

tot trencant el silenci

com mosquit insistent.

Cau l’horabaixa a Bénazit

i els ciclistes s’inclinen a la piscina,

per treure’n la brolla amb salabre;

la gossa remena la cua

vol saludar sense saber

que emprenya els nouvinguts.

Passes fulls i m’avises, previsora,

del temps que es preveu per dilluns

i de l’esperada resolució

del Tribunal Constitucional.

 

 

COMIAT

 

Emocionadament

ens hem hagut de dir adéu

i de cop no t’he vist.

No t’he vist més.

Quan he tombat el cap a la finestra

l’andana ja era buida:

no t’he vist més,

sols una foto moguda, un cartell

que deia A.L.S.A, sense tu.

L’autobús ha engegat

i una pluja fina d’hivern

s’ha instal·lat als vidres, teló abaixat:

no t’he vist més,

però t’he imaginat capcot pels carrers

amb la caputxa blava.

Poca gent podia saber

de quin color

vestien els teus sentiments

i amb quina força

compensaves l’absència:

enraonadament.

 

 

PAÍS

 

Les ferides antigues no se’m tanquen

i veig avui les runes més properes

de la vella ciutat que m’espera

latent dins la vall del silenci.

És la fosa per calor,

és la liquació dels òrgans

després del rovell de l’estiu.

No veig l’hora que el temps es tanqui

i resolgui l’enigma del cinquanta-cinc

i em deixi la pau que el país no em dóna,

que mai no m’ha lliurat, ni ho farà,

del turment d’haver-hi nascut.

Es diu angoixa i és pur mecanisme,

es diu creació i és només rutina;

si el voleu ofici, és sols d’arranada

ostentació o de còncaus miralls.

 

 

PATATES

 

Deso les patates sota l’aigüera,

al lloc de sempre,

amb un paper de diari plegat

com sempre faig.

És clar que no hi ha hagut cap distracció,

però de tant en tant les patates senten

la porca necessitat de podrir-se

i empudegar el seu voltant de mosquetes.

No sé per què prenem amb tanta cura

el gest per les coses petites,

ens ignora el déu d’allò que és senzill

i mai no ens ha visitat l’altre déu,

aquell que ha de guarir-nos de tot mal.

 

 

HERÈNCIA

 

La sucrera carbassa sense tapa,

les copes de vidre tallat,

les copes esportives o trofeus,

uns draps de cuina vells,

els treballs de brodat,

uns llençols de fil endurits,

una xarxa trenada de cordill

apte per a excursionistes,

una faixa de nadó,

presumiblement la pròpia,

el quadre oblong

dels tres germans fotografiats,

una altra sucrera, la de la cuina,

de llauna amb tapadora hermètica,

pins de la diada de Sant Jordi del 1961,

i un dau del todosponen, un joc antic

introduït per la tia Maria.

 

 

ESQUELET I OMBRA

 

Quan voltis aquest cos retut per sempre

amb la teva mirada de manaire

podràs saber a què fan cap

tants anys de puny alçat i rebel·lió.

L’ombra de l’esquelet

glaçada a perpetuïtat,

talment la façana inventada

de l’home que no sóc,

em sostindrà encara per poder dir:

no he tingut cap més alternativa,

m’he amagat dins del taüt

per poder explicar als fills

tot allò viscut amb vergonya.

Tu que fas i desfàs,

entén-te amb ells!

 

 

L’ESPERA

 

El temps de l’espera es fa llarg,

el bàlsam dels marges amb alzines

no desfà prou bé el tort de les hores

que van passant lentes a la cuneta.

La vida entre els vorals de carretera

es fa molt més contemplativa i alta

per observar bé què haurà de venir.

Veig desfilar enllà amics apressats

que ja traspassen el gual de la riba

contrària on els esperen més amics

d’altres temps impenitents o no tant.

No puc avui beure’n la mateixa aigua,

encara no, però qui sap! Potser sí.

Quan demà em giri ja d’aquell costat

us miraré a tots de lluny les cares

que em sabran dir sense demanar res

si m’han perdonat totes les renúncies

o m’han oblidat sense altre tribut.

No n’esborraré els noms del meu correu,

cada cop que els hi veig i intento fer-ho

em pesa un sentiment de traïdoria

i no els puc aplicar cap més sentència,

ben barallades deuen haver estat

les cartes donades en aquest joc.

 


 

LA PRESENTE  EDICIÓN  ELECTRÓ-

NICA DE QUINZE POEMES DE JORDI RAMS

FUE  COLGADA EN LA RED

A  LOS DIECIOCHO

  DÍAS ANDADOS

 DEL  MES  DE

ENERO DEL

 AÑO DOS

MIL 

ONCE

.